Traductor

dissabte, 8 de febrer de 2014

Inauguració del Teatre Museu Dali

Inauguració del Teatre Museu Dali

En aquella època (abril de 1974) Dalí tenia molt present el seu Teatre-Museu de Figueres, i des Canes va telefonar a Ramon Guardiola per donar-li instruccions. El 2 de maig, quan va arribar a Figueres i va donar una de les seves possessions més preuades, La panera del pa, Guardiola (que ja no era alcalde però continuava estretament relacionat amb el projecte) va saber que la batalla estava guanyada. Feia tretze anys que havia assumit la responsabilitat de convertir el somni de Dalí en realitat. Li havia calgut submergir-se en munts i més munts de paperassa, i hi havia hagut contratemps constants; però els seus esforços sobrehumans estaven a punt de tenir la seva recompensa. Ara només calia donar els últims tocs als estatus de la Fundació i enllestir la composició de la junta.

El 20 de maig de 1974, Dalí, que acabava de complir els setanta anys, va anar amb cotxe a Madrid amb Guardiola i Gonçal Serraclara, on va tenir entrevistes amb Franco, el príncep Joan Carles i altres autoritats, totes amb la intenció de garantir que el museu s'inaugurés aquell setembre tal com estava previst. Aquell mateix mes, a més, Dalí i Gala havien firmat uns testaments conjunts radicalment nous segons els quals tot el seu patrimoni artístic havia d'anar a parar no al Prado, com el 1960, sinó, sota els auspicis del Patrimonio Nacional, al Teatre-Museu de Figueres.





Finalment, el 28 de setembre de 1974, va tenir lloc la inauguració oficial de l'edifici, tot i no estar acabat encara del tot.
En ocasió de l'esdeveniment Figueres era plena a vessar, amb una pròdiga presència de hippies vestits de colors cridaners. Hi havia càmeres de televisió pertot arreu. Pels carrers van actuar majorettes, dansaires, músics i un elefant, i ni tan sols la tramuntanada que bufava va aconseguir desanimar la gentada que esperava veure com Dalí i la seva musa arribava amb el seu Cadillac descapotable.

Després de la cerimònia oficial a l'ajuntament, on el ministre d'Habitatge va lliurar l'edifici a l'Ajuntament i van concedir a Dalí la Medalla d'Or de Figueres, la parella va recórrer a peu els pocs metres que els separaven del Teatre-Museu, on més d'un miler de convidats començava a impacientar-se perquè tot anava tard.
Als seus vuitanta anys, aparents tot i les operacions de cirurgia facial i la perruca negra, Gala va fer la seva entrada a l'edifici en companyia de Dalí duent un ram de fragants nards de l'Índia i amb un aire una mica atordit.

Els acompanyava Amanda Lear, esplèndida amb el vestit de mussolina de color castany clar que Dalí li havia comprat especialment per a l'ocasió. Gala, a més, havia fet venir Jeff Fenholt amb avió des de Nova York. Mentre s'obrien pas en direcció a l'entrada del Teatre-Museu, Jesucrist Superstar va quedar enrere enmig de l'aglomeració, la qual cosa va desconcertar Gala, que el buscava desesperada. En qualsevol cas, el Teatre-Museu Dalí quedava inaugurat.
Les reaccions respecte al museu van ser molt variades, però el sentiment general era que hi faltaven obres de pes per molt que Dalí pogués afirmar que constituïa un Teatre de la Memòria destinat a estimular el subconscient del visitant i fer-hi tenir inesperats descobriments íntims. La persona que segurament estava més decebuda aquell vespre al Teatre-Museu era Ramon Guardiola.

Considerava que Dalí hauria hagut d'estar acompanyat no tan sols per les autoritats locals i les de Madrid, sinó també per artistes, escriptors i intel·lectuals de vàlua internacional, dels quals no se'n veia ni un. L'esdeveniment havia estat pensat sobretot per satisfer els interessos i els objectius dels polítics, no per fer honor al desig manifestat per Dalí que el Teatre-Museu es convertís en un dels centres espirituals d'Europa.