Traductor

dilluns, 27 de desembre de 2010

Origen


Origen?

El lloc apareix esmentat per primera vegada el 962, en una acta de consagració d'un abat del monestir de Sant Pere de Camprodon, on es fa constar que el bisbe de Girona Gotmar havia cedit els terrenys en canvi d'uns alous que el comte de Besalú posseïa “in pagano Bisuldunensi in Maniculo et in Figarias”; aquesta permuta havia estat feta el 948 (època, per tant, en què ja existia el lloc) i cal identificar la referència a Maniculo amb el riu Manol. Els dominis que Sant Pere de Rodes tenia en aquest indret consten sovint en documents del segle X i apareix la doble forma “in Tapiolas quas vocant Figarias” (aquest lloc de Tapioles sembla que correspon a un mas emplaçat vora la via romana i en pot ser una pervivència toponímica el barri de Tapis, al NE del nucli urbà).Durant l'alta edat mitjana, però, Figueres era un poble d'escassa importància, a l'extrem de llevant del comtat de Besalú, ja a la frontera amb el d'Empúries (el camí de la Calçada, antiga via romana, marcava aquesta frontera). El domini de la casa de Barcelona (que integrà el comtat de Besalú el 1111) fou molt favorable per al desenvolupament de la vila, que els monarques catalans escolliren —per la seva situació central de la comarca, en una cruïlla de camins— com a lloc adient per a competir amb les velles capitals feudals (Peralada i Castelló d'Empúries). Sota el regnat de Jaume I, i probablement per iniciativa de l'infant Pere, el rei atorgà una carta de poblament (21 de juny de 1267).
L'execució d'aquests plans fou encarregada per l'infant Pere a la poderosa família jueva dels Ravaia, fet que afavoria la recepció de jueus gironins a Figueres. El call figuerenc, doncs, arribà a ser important (era a ponent de l'església, prop de la muralla, a l'actual Carrer Magre i en contorns).El 1276 Pere, ja rei, donà llicència a Astruc Ravaia per a concedir llibertats i fer establiments a nous pobladors de Figueres, Pontós i Creixell. Jaume II, el 1295, volgué afavorir encara el creixement de Figueres i confirmà i amplià notablement les franqueses concedides per Jaume I, en una nova carta feta a petició dels figuerencs.
 La vila esdevingué aleshores cap d'una batllia reial que incloïa Vilafant, Avinyonet, Vilanant, Cistella, Vilarig, Santa Llogaia d'Àlguema, Lledó, Sant Pere dels Vilars, Oliveda, Biure, Taravaus, Darnius, Maçanet de Cabrenys, Tapis i Fontfreda; el 1298 s'hi afegí Borrassà.El segle XIV fou de creixement i prosperitat. Les muralles, de les quals tenim notícies ja a la fi del segle XIII, encerclaven l'església i unes 50 cases i el recinte devia seguir el carrer del Garrigal, part del de la Jonquera fins a la casa de la ciutat, el de Besalú i un tros del de la pujada del Castell fins a la torre Gorgot (on hi devia haver una torre angular). Renovades i ampliades ja després del 1274, Pere III féu reconstruir la muralla el 1361 i la va eixamplar per la banda de llevant: el nou recinte anava des de la torre Gorgot (de planta circular, encara existent) per la pujada del Castell, el costat nord de la Rambla, la Placeta i el carrer de Monturiol, el Carrer Ample, el de la Muralla, la plaça de les Patates (o plaça vella del Gra) i la pujada del Teatre, espai que encara és anomenat avui la Vila Vella. Hi havia un portal al final del carrer de Girona, i d'altres al carrer de Peralada i de la Jonquera i a la Rambla, que era el principal, on vers el 1400 es construí un pont per passar la riera. Les muralles hagueren de ser reparades després d'un atac dels armanyaguesos, el 1390.
També al segle XIV es bastí el primitiu hospital (fundat el 1313, es trobava al lloc de l'absis de l'actual parròquia i la capella fou substituïda per la de Sant Sebastià). També es deu a iniciativa de Pere III la reconstrucció de l'església parroquial.
El primer gremi del qual es té notícia és el dels paraires (1419) i després es troben ja referències als dels teixidors, els blanquers, els fusters, els ferrers i d'altres. El 1419 Alfons IV atorgà les fires de la Santa Creu, celebrades al maig, i durant aquest mateix segle el consell general i jurats de la vila deixaren de ser elegits directament i es passà al procediment d'insaculació.Durant la guerra contra Joan II la vila fou fidel a les forces de la Generalitat, però caigué el 12 de gener de 1472 —a l'inici de la caiguda de tot l'Empordà— i aquest any Joan II hi convocà un parlament.




La població
Amb la carta de poblament concedida el 1267 per Jaume I, Figueres passà de ser un nucli medieval insignificant a una població (figuerencs) amb un ritme de creixement cada vegada més important per la continuada protecció dels sobirans. L'augment es mantingué als segles posteriors, amb oscil·lacions produïdes per les calamitats dels segles XVI i XVII; en el cas de Figueres, a l'increment del segle XVIII, general a tot el país, es degué sumar la immigració francesa motivada per la Revolució. El creixement al llarg de la centúria iniciat a causa de la prosperitat agrícola de la comarca, superats ja els problemes de la guerra de Successió, s'accelerà des de mitjan segle per la construcció del castell de Sant Ferran. Aquest augment, amb certs alts i baixos, arribà a doblar-se amb escreix en el transcurs del segle XIX. Durant els primers decennis del XX, la crisi agrària iniciada a la fi del segle anterior motivà un cert estancament. Després del parèntesi de la Guerra Civil de 1936-39 i dels anys immediatament posteriors, la població, a causa de la immigració industrial, augmentà espectacularment, sobretot a partir dels anys seixanta: 17 548 h el 1960, 22 087 h el 1970 i 31964 h el 1979 (aquest any, però, incloent-hi Vilatenim). Posteriorment, la població continuà creixent amb alts i baixos fins als inicis del segle XXI, (34 573 h el 1991, 33 064 h el 2001 i lVany 2005 va augmentar fins a 38 884 h).