Traductor

dilluns, 27 de desembre de 2010

Torre Gorgot

Torre Gorgot


La Torre Gorgot és la torre i l'edifici annex, situla Pujada del Castell, a Figueres. Formava part del recinte emmurallat de la ciutat.
El segle XIX la torre fou transformada en dipòsit d'aigües municipals,recollia les sobrants del castell i les redistribuïa a Figueres. (primera xarxa d'aigua corrent).La torre i l'edifici foren restaurats l'any 1931(el projecte era d'un arquitecte francès,i les obres es duren a terme sota la direcció de Pelai  Martinez.En el transcurs d'aquesta tasca les parets,d'un gruix de 2 m.foren reduïdes a 0,80 cm.
L'any 1983, la torre fou adquirida per la Generalitat i l'Ajuntament a fi de possibilitar l'ampliació del Museu Dalí (situat al costat).Va ser residència de Salvador Dalí des de l'octubre de 1984. Dalí va voler canviar el seu nom pel de Torre Galatea (en homenatge a la seva dona i musa),i ha transformat el seu aspecte amb color, pans i ous.



El Fons Documental  Patrimonial Gorgot de la Torre Galatea de Figueres (1245-1966)

La Torre Galatea, actual seu de la Fundació Gala-Salvador Dalí des del 1983 i de tres sales del museu Dalí, és una antiga torre de la muralla de Figueres que cobrà un especial renom des de l’entrada en funcionament, el 1974, del Museu Dalí, situat tot darrere d’aquesta edificació. 
L’Ajuntament de Figueres, en sessió extraordinària del 10 de novembre de 1983, autoritzà el seu canvi de nom i donà llicència perquè passés a ser l’ampliació del Teatre-Museu Dalí, segons un projecte del mateix Salvador Dalí (1904-1989) que incloïa la col.locació dels pans de crostó, tan peculiars del món dalinià, per tot l’edifici. 

La Torre i els Gorgot
Aquesta  construcció  tan  singular  del  teixit  urbà figuerenc havia estat la casa pairal de la família Gorgot durant més de quatre segles, des que, el 1636, els Gorgot s’establiren a Figueres i l’adquiriren, la qual cosa  denota que ja estava construïda amb anterioritat. El que sabem del cert és que era una de les setze torres amb què comptava el clos emmurallat modern, encara que només se n’ha pogut identificar vuit amb els noms que apareixen als documents notarials. 
Les muralles d’aquests segles devien tenir poc valor defensiu i, any rere any, el seu entorn exterior s’anava edificant progressivament. Una hipòtesi defensada pels historiadors és que els costats nord i oest de la torre Galatea coincideixen amb els límits emmurallats del recinte medieval de Figueres en el moment de l’atorgament de la carta de poblament del 1267 pel rei en Jaume I, i de l’eixample del segle XIV. El seu caràcter fortificat ve remarcat per les espitlleres i pel gruix dels murs, encara que, l’any 1931, foren aprimats amb motiu de les obres de reforma de les façanes i de tot l’edifici. 

El valor estratègic està justificat per la seva situació en el recinte primitiu, ja que ocupava la part més alta del turó inicial de Figueres. La part exterior de la muralla era un escorranc, on avui és la Pujada del Garrigal, que recollia les aigües pluvials del turó del Garrigal en un rec que hi havia a l’actual carrer de la Muralla. Era, doncs, la tradicional muralla envoltada per un vall natural més o menys profund. Hi ha un testimoni ocular de les restes de les edificacions medievals de Figueres. Jeroni  Pujades (1568-1635), autor de la  Corònica universal del principat de Catalunya (Barcelona, 1609) i d’ascendència figuerenca, escrigué aquesta obra 
els primers anys d’estada dels Gorgot a Figueres. Fa referència a les primitives muralles, que ell veia des de casa seva, al carrer de la Jonquera, a una torre al mateix carrer i a una altra de situada a prop de l’església parroquial de Sant Pere. Aquestes notícies demostren que la torre Gorgot ja formava part dels antics murs. 


 Mercat de xais Ronda Mossen Cinto
i al fons la Torre Gorgot

Fons Patrimonial
El fons patrimonial Gorgot ingressà a l’Arxiu Històric Comarcal altempordanès, fruit del dipòsit fet generosament pel seu últim propietari, Sr. Comte de Fuenrubia. Com a dades identificatives bàsiques, hem de dir que comprèn documents del 1312 fins al 1966, ocupant uns cinc metres lineals  de prestatgeria, a més de 94 pergamins (1245-1676). Aquesta important nissaga empordanesa tingué propietats per diferents pobles de la comarca, en especial, a Siurana d’Empordà, Sant Joan Sescloses, Vilanova de la Muga,Riumors, les Costes de Peralada, Garriguella, Figueres, Castelló d’Empúries, Rabós d’Empordà, Vilabertran i a Vilamaniscle. Pel que fa a la història interna de la família Gorgot, sabem que eren originaris de Vilabertran i nombrosos documents, segons Pelai Negre, els atribueixen l’ofici de mercaders. L’avantpassat més reculat de qui tenim coneixença és Joan Gorgot,  àlies Simon de Terrades,  que compareix en una donació que va fer al seu germà Miquel sense cap reserva, el 1586, encara que es conserva un pergamí del 1440 on un tal Joan Gorgot, sabater de Terrades, ven a Guillem Andreu de Palol, de Vila-sacra, una peça de terra per set lliures barceloneses, però no podem afirmar que sigui avantpassat de la línia familiar que més tard passà a Figueres. Joan Gorgot tingué un fill, Miquel, que es casà amb Anna Llombart. L’any 1636 Joan Gorgot i Llombart va adquirir patrimoni de l’antiga família Àlvaro de Castelló d’Empúries, entre el qual figurava la Casa Gran.
Va casar-se amb Rosa de Cremadells i, el 1651, va adquirir el castell, lloc i terme de Vilamaniscle amb tots els drets, pertinences i la seva  jurisdicció civil i criminal. Fou armat cavaller, a Perpinyà, pel rei Felip II el 1638. El succeí el seu fill Josep de Gorgot i de Cremadells, que gaudí del títol de “noble del Principat de Catalunya”, ja que havia gastat molts diners en defensa del rei essent  governador de les Medes i estant assetjat pels francesos durant la guerra de Separació. Es casà amb Magdalena de Farners. Es va vendre la Casa Gran i alguna altra finca de Castelló d’Empúries, però conservaren altres béns fins al segle XIX. Josep de Gorgot va viure també a Barcelona, però mai no va deixar el domicili de Figueres, on morí l’any 1695.  Josep Gorgot de Cremadells (1626-1695) va  tenir tres fills, un dels quals fou  jesuïta. 
L’hereu, Ramon de Gorgot i de Farners (1661-1728), es casà amb Maria d’Aranyó, de qui tingué quatre fills. Un d’aquests, Ramon (1699-1762), es casà amb Àngela de Gianini i Casanoves (1729-1788), filla d’un militar italià. Serví la corona a Barcelona, el 1714, i allotjà l’infant Carles a la torre Gorgot quan l’any 1731 anà de viatge cap a Itàlia, fet que li valgué la concessió del privilegi de posar cadenes a la  seva casa uns anys més tard. Josep Gaietà de Gorgot i Gianini (1750-1805) maridà amb Agnès de Càrcer i de Montaner (1753-1818), però no tingueren descendència. Llavors la continuïtat del llinatge passà a Maria Lluïsa de Gorgot i 
Gianini, amb qui acabà la línia masculina dels Gorgot. 
Aquesta dona es casà amb el militar Cayetano López de Neyra de Saavedra, veí del Codosal, jurisdicció de Castroverde, a Galícia. El seu successor Gaietà López de Neyra i de Gorgot (1797-1825) es casà amb Caterina de Fonsdeviela de Xammar i de Huguet, marquesa de la Torre (1799-1828). Tingueren nou fills, però l’hereu fou Lluís López de Neyra de Gorgot i de Fonsdeviela (1820-1856), que maridà amb la francesa Margarida Deurrieu. Durant aquests anys una part del cognom (López) la suprimiren, almenys així és com figura als documents. 


Torre Gorgot,
amb un altra torre més alta, dipòsit de subministrament
d'aigua procedent dels sobrants del Castell.
A mà dreta una Font pública de Pedra

El patrimoni passà a Bruno Neyra de Gorgot i Deurrieu (1846-1920), que fou el primer que es féu enterrar en el panteó familiar construït al cementiri de Figueres. La continuïtat es produí amb la seva filla Àngels López Neyra de Gorgot i Àlvarez, que es casà amb el francès de la Redorte, Gustau Bruguière Calvet. Una germana de Mª Àngels maridà amb Xavier Fages de Climent, oncle del poeta Carles Fages de Climent. L’hereu fou després Georges Bruguière, que morí sobtadament d’accident de trànsit, a  Barcelona, l’any 1961. La mare, Mª Àngels, va prellegar a favor del seu nét, Raymond Bruguière, mitjançant un  testament de 1963, acceptat 
per aquest el 1966. Seria l’últim propietari de la casa amb cognom Gorgot. 

La intervenció arxivística que hem fet ha estat, bàsicament, l’ordenació, la classificació i la descripció d’un total de 36 capses, 32 de les quals són originals del fons -capses de cartró folrades amb paper de color groc i fetes a mà-, que responen a una anterior ordenació de tot el fons, que hem respectat rigorosament. He localitzat un inventari de l’arxiu datat l’any 1847 (ACF, Notaria de Figueres, Joan Pla, Manual de 1847, núm. 344), el qual respon de manera idèntica a la descripció d’aquestes capses ara  ingressades a l’ACF. Porten una etiqueta al marge superior del llom per identificar genèricament la documentació que estotgen, tant amb 
descripcions de tipologies documentals com de termes municipals.

Hem localitzat un arbre genealògic de la família, que hem comprovat i hem completat. Clou l’inventari-catàleg un aplec de 25 fotografies  familiars i alguns impresos relacionats. La informació conservada al fons Gorgot referent a l’explotació i cobrament de censos de finques, en definitiva, de rendiment d’aquest patrimoni rural agrari, és molt abundant des del principi del segle XVIII fins al XX. Resulten molt curiosos tots els rebuts, conservats en sobres petits molt ben plegats, expedits per serveis molt diversos prestats a aquesta família per part de rellotgers, argenters, pintors i dauradors,  perruquers, vidriers, xocolaters, llibreters i impressors, sombrerers, etc., tant de Barcelona com de Perpinyà, entre d’altres centres proveïdors,que deixen entreveure l’alt nivell adquisitiu d’aquesta nissaga. També cal destacar nombrosa documentació d’explotació d’un pou de glaç de Siurana d’Empordà durant el segle XVIII i la reconstrucció detallada de què fou objecte com a conseqüència dels efectes de la Guerra Gran, que inclouen, fins i tot, la compra d’eines necessàries per a  tal funció. 
L’estat de conservació d’aquest fons és bo, llevat d’una petita part que fou afectada per la humitat i per fongs, tant paper com algun pergamí, la qual cosa hem indicat a l’inventari.



Èrika Serna i Coba 
Façana i Torre Galatea
(Font:Viquipedia)